EL DIUMENGE EN QUÈ EL DIARI OLIA A TINTA

Per Gilberto García Mercado

L'any 1998 esperava els diumenges com qui espera una carta d'amor. De matinada ja començava a comptar les hores, els minuts i fins i tot els segons. Em despertava a les quatre del matí, quan Cartagena encara dormia sota el silenci dels seus carrers, i sabia que faltaven unes quantes hores perquè els punts de venda de diaris obrissin les portes. Però l'espera no m'impacientava. Al contrari, tenia quelcom de cerimònia. A les vuit o nou del matí sortiria a la recerca del meu tresor.

Per aquells dies, comprar El Tiempo de Bogotà era per a mi molt més que comprar un diari. Era complir un ritu. L'esperava amb la mateixa ansietat amb què d'altres esperaven el dinar del diumenge o la visita d'un parent. Allà hi havia el seu magazín, les pàgines de literatura, els grans reportatges i aquella sensació meravellosa que, en obrir-lo, el món sencer cabia entre les mans.

Me n'anava a peu pels voltants de l'antic Tránsito, a prop del SENA de l'avinguda Pedro de Heredia. Cartagena començava llavors a despertar-se. Alguns venedors apujaven les persianes dels seus negocis i els carrers encara conservaven aquella tranquil·litat que avui sembla pertànyer a una altra ciutat. Jo caminava amb una mena de felicitat anticipada, pensant en el que trobaria en aquelles pàgines.

I llavors passava el miracle.

Tornava cap a casa aspirant l'olor de la tinta. Sí, l'olor de la tinta. Aquella olor que avui potser ningú troba a faltar perquè gairebé ningú la coneix. Per a mi era part del diari, com les lletres, les fotografies i les notícies. Obrir aquelles pàgines era com obrir una finestra cap a un món desconegut.

M'esperava el delit del magazín dominical d'El Espectador, les cròniques, els enviats especials, la famosa «chiva», les notícies de l'últim Premi Pulitzer i les columnes d'homes que havien convertit el periodisme en una forma de literatura. Allà hi havia les columnes de Juan Gossaín i D’Artagnan, i aquelles cròniques de televisió i periodístiques d'Ernesto McCausland, capaces de convertir una història quotidiana en un relat que acabaves llegint com si fos un conte.

Al Portal de los Dulces apareixien alguns venedors anunciant els diaris i cridant la «chiva» del dia. Aquells homes semblaven saber que no venien simplement paper. Venien curiositat. Venien astorament. Venien la possibilitat d'assabentar-se del que estava passant a Colòmbia i al món mentre hom prenia un cafè o una Coca-Cola.

Jo podia passar-me hores amb el diari estès sobre la taula. Era una companyia. El llegies sense pressa, tornaves a una pàgina, doblegaves una cantonada, subratllaves una frase i tornaves després sobre aquella notícia que s'havia quedat donant voltes pel cap. El diumenge tenia un altre ritme perquè el diari també tenia un altre ritme.

Amb el temps, aquella cerimònia va començar a desaparèixer. La immediatesa es va asseure a la sala de redacció i va acabar expulsant la literatura. La notícia va deixar d'esperar al diari de l'endemà. Ara arriba abans que nosaltres, corre pel telèfon, apareix en una pantalla i desapareix uns minuts després per ser reemplaçada per una altra. La prosa periodística, aquella que es respirava amb el cos, va anar cedint terreny davant d'una prosa d'etiqueta, ràpida, urgent, dissenyada per ser consumida i oblidada.

També van desaparèixer molts diaris impresos. I amb ells es va produir un dol silenciós entre els qui pertanyem a una generació que va aprendre a informar-se passant fulls.

Tot i això, la història té les seves ironies. Mentre nosaltres perdíem l'olor de la tinta, la mare terra va guanyar una mica de respir. Es van deixar de talar innombrables arbres per convertir-los en tones de paper. La tecnologia, que ens va robar aquella cerimònia, també va concedir als boscos una petita treva.

A vegades penso que no enyoro només els diaris. Enyoro l'home que era mentre els llegia. Aquell noi que es despertava a les quatre de la matinada per esperar un diumenge que encara no havia començat.

I potser és això el que realment ha desaparegut: no el diari, sinó aquella manera nostra d'esperar el món.

**Convida'ns a un cafè i ajuda'ns a mantenir encesa la flama de la literatura. El teu suport ens permet seguir portant històries, poesia i cultura als nostres lectors.

https://ko-fi.com/gilgarmer