Pobra Humanitat
LA BIBLIOTECA DELS ÚLTIMS ECOS
Per Gilberto García Mercado
L'home es va despertar en un món que no era el seu. L'atmosfera, lleugera i gairebé translúcida, es tenyia de tons metàl·lics, com si l'aire mateix hagués après a reflectir els pensaments d'aquells qui el respiraven. Els homes, de cossos estilitzats i pell lluminosa, vestien teixits que canviaven de color segons les seves emocions, i es desplaçaven en corrents d'energia que substituïen els antics camins.
En aquell futur, la vida s'havia prolongat fins a límits insospitats: alguns parlaven d'eternitat, d'altres d'un judici final ajornat per la ciència. L'espiritualitat s'havia transformat en una xarxa de consciències compartides, on resar era connectar-se a un flux universal de memòria. Els trets humans s'havien suavitzat, gairebé esborrant les diferències, com si l'espècie hagués decidit fondre's en una sola forma.
Mart era un verger vermell, Neptú un oceà domesticat, Plutó un santuari d'exiliats. Els governs ja no eren nacions, sinó consells d'energia que regulaven la matèria i el temps. Les construccions s'alçaven com cristalls flotants, i la mort havia deixat de ser un misteri: se sabia que era trànsit, un passatge cap a dimensions on la matèria es podia desintegrar i recompondre, com en la teletransportació.
L'home, atrapat en el temps, va trobar una biblioteca oculta. Allà reposaven llibres prohibits, incinerats pels governs: volums que parlaven del telèfon, la televisió, els primers passos de la ciència. Eren relíquies d'un passat menysreat, però a les seves pàgines bategava el pols de la humanitat. En obrir-los, va sentir que cada paraula era un rescat, un batec que es negava a morir.
Entre els passadissos d'aquella biblioteca va conèixer una dona, fugitiva de les lleis de l'oblit. Els seus ulls guardaven la nostàlgia dels segles, i junts van compartir un amor breu, intens, com un llamp enmig de la soledat d'aquell futur. Ella li va ensenyar que la memòria era la verdadera eternitat, i que estimar era desafiar el temps.
En els seus vagarejos va arribar a un cementiri. Allà jeien els grans personatges del nostre temps: científics, poetes, visionaris. Les seves tombes eren hologrames que narraven les seves vides, contrastant amb el silenci del futur. L'home va comprendre que la humanitat havia conquerit l'espai, però havia perdut la tendresa de recordar.
La biblioteca cremava en secret, però ell va decidir salvar un llibre, ocultar-lo al seu pit. Era la seva manera de resistir, de portar al futur la veu d'aquells que van somiar abans. Perquè en aquest món de cristall i eternitat, allò prohibit era allò humà, i allò humà era el que encara podia salvar-los.
* Convida'ns a un cafè i ajuda'ns a mantenir encesa la flama de la literatura. El teu suport ens permet seguir portant històries, poesia i cultura fins als nostres lectors:
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Sigues el primer a comentar!